La maternitat infeliç

Un dels motius que m’ha portat a escriure aquest post és perquè últimament m’he envoltat de persones (professionalment) on hem treballat molt sentir-se infeliç durant la maternitat.

Vaig pensar que també era important parlar sobre el fet de que entrar en ella també pot comportar sentir-te infeliç, i no passa res, és normal.

En realitat viure comporta per si mateix sentir moltes coses, a vegades agradables i a vegades desagradables, per tant, entrar en el món de la maternitat no se n’escapa.

I què vull dir amb això?

És cert que a vegades, aquest malestar (tingui el significat que tingui per cada una de vosaltres que ho llegeixi) pot arribar a extrems on la persona necessiti ajuda, bàsicament perquè es tracta d’un moment on la vinculació amb la nova personeta és molt important, i aquest desenvolupament sa de la relació que s’està construint també dependrà de com ho gaudeixen les dues parts.

El que jo observo, com a mare i com a professional, és que aquest desenvolupament sa també implica sentir coses que normalment etiquetem com a “negatives” i potser no ho són tant, perquè ens estan informant de com estem vivint aquell moment i cap a on hem de dirigir les nostres necessitats i decisions.

Convertir-te en mare o pare té un pes molt important. A la vida hi ha moltes decisions que podem canviar, però en teoria no pots canviar deixar de ser mare o pare perquè ja no t’agrada o no et satisfà. És una decisió amb la qual convius, impliqui el que impliqui, i és per això que la càrrega emocional i la sensació de responsabilitat acostuma a tenir molt pes.

No m’agradaria oblidar-me de comentar la importància del caminet, aquest sempre té alguna cosa a dir. El com es va decidir ser mares i pares, la trajectòria fins arriba a tenir el fill/a o fills/es, la vivència de l’embaràs, la vivència del part i sobretot del postpart i com tot aquest procés ha estat acompanyat, influenciarà en potser com ens permetem sentir-ho en cada moment.

Però el que jo vull és reivindicar que en aquest moment es poden descobrir i sentir noves sensacions naturals del procés.

Es pot sentir frustració, un cansament etern, irritabilitat, tristesa, melancolia per la vida d’abans, pèrdua d’identitat, malestar corporal, zero desigs sexual, apatia, dolor físic, poca il·lusió, soledat, …

No pretenc transmetre un missatge desastrós de la maternitat, però no sempre és com ens expliquen, i no per això deixa de ser normal. Segurament amb el temps, l’aprenentatge que això ens comporta possiblement ens col·loca al costat de la balança en el que tot ha valgut la pena, però com sempre, el camí importa.

Crec que entre les dones ens mereixem tenir espais on podem dir en veu alta tot allò que pensem i sentim, cuidar és una tasca no sempre fàcil que implica sostenir constantment el que sentim i senten els del nostre voltant.

Com ho fem si estem esgotades?

Com ho fem si no dormim?

Com ho podem fer si sentim infelicitat?

Com serem les mares que volem si no tenim espai per dir el que realment sentim?

Si reconeixem aquest dolor, aquest “ja no puc més”, aquest “abans sabia com fer-ho”, aquest “vull ser més que mare”, cadascuna podrà buidar les dosis de dolor, per augmentar-les amb dosis de cuidado i de paciència.

Parlar-ne t’allunya de mares superheroïnes i t’aproxima a ser mares reals.