Si em necessites seré aquí

Fa poc a les xarxes parlava sobre el cercle de les explosions emocionals. I vosaltres potser pensareu, i què vol dir amb això l’Alba?

Us faig un petit resum. Les persones interactuem constantment, i les experiències que tenim en relació aquestes interaccions, evidentment, ens fan sentir coses. A vegades més trascendentals i d’altres no tant, a vegades el que sentim ens genera més malestar i d’altres tira més cap al benestar. També depèn de qui ens ho diu, quan i a on.

Sentim a través del que ens diem i fem, i pot ser que l’experiència en si ens desperti tristesa, ràbia, dolor, malestar, indiferència, alegria, … Per tan si la meva parella, amiga, amic, filla, o amb qui sigui que estic interactuant, em diu algo que (per exemple) m’ha despertat ràbia, el que pot ser que em passi és:

-que em desperti una sensació física (per exemple escalfor a les mans) i també mental (trobar un obstacle en el teu desig i el cap busca el perquè)

-que la sensació en si no m’agradi

-que en funció de la meva història amb la ràbia (és a dir, de si l’han validat o no anteriorment) l’expressi d’una manera o una altre (i potser no sempre amb un comportament assertiu)

-que en funció de la resposta (pròpia o del entorn) acabi construint unes creences en relació el que he sentit (no puc sentir ràbia, quan expresso la meva ràbia no m’escolten, això no em pot generar ràbia, a casa estava prohibit expressar ràbia, jo com a dona mai he pogut enfadar-me perquè sempre havia de ser bona, … )

-que si el meu sentiment no és validat ni reconegut, construiré creences en relació als meus sentiments que no ajudaran a que ho expressi de forma saludable (assertivament) en un altre moment, si és que acabo sentit que val la pena expressar-ho

Si tot això passa o me’n passa alguna, és a dir, que la resposta no és de reconeixement emocional ni es valida el sentiment, potser el que faré és EXPLOTAR.

Exploto, però no parlen els meus sentiments, sinó que ara mateix no ser com fer-ho, he perdut la coherència entre el que sento i faig. Em deixo portar per la situació perquè s’ha sumat el que jo sento, el que jo penso del que jo sento i la situació, i la resposta del altre davant els meus sentiments.

I jo penso potser tot plegat seria més fàcil, si en realitat trobessim reconeixement en el que sentim, i no miréssim unicament el que fem.

És un cercle curiós, perquè si jo sento X i m’ho reconeixen, la meva conducta tindrà més coherència amb el que jo sento. Si no té coherència, però l’altre, a banda del que jo he fet intenta esbrinar quin sentiment hi havia a darrera, acabaré pensat i inclús sentint, que fos el que fos, s’ha validat. I segurament, aquests dos casos m’ajudaran a prendre consciència de les meves emocions, els meus sentiments i construiré la idea de que el que em passa té un valor. Però quan no passa ni la opció A ni la B, perdo la consciència del que em passa, és per això que en algun moment s’haurà de despertar si es volen construir relacions més sanes i que facin menys mal.

Així que jo proposo, a banda de la resposta que l’altre tingui (que és díficil de controlar) estar bé començar per un mateix plantejant-nos què ens aniria millor:

-consciència (escoltar el que sentim i pensem sobre el que ens ha passat ara i aquí)

-reconèixer l’emoció (posar-li nom i reconèixer-la en el nostre cos)

-quina funció té? (què em vol dir, quina relació té amb aquest moment? amb què té que veure [present, passat, idees de futur, context,…])

-i, quan em sento així, què necessito? què m’agradaria?

Tot això us ho comparteixo, perquè sento que és important identificar quin és el funcionament que acostumem a tenir les persones quan el que sentim i el que fem està una mica desconfigurat. Ens guiem per el que sentim, sense pensar si el que fem ajuda a construir una relació sana. I potser com adults podem decidir despendre’ns de la relació i no fer aquest questionament intern, però quan la relació la construeixes amb un infant, la responsabilitat que hi ha és més important.

Val la pena qüestionar-nos, per integrar el que sentim i així poder ajudar a l’altre (en teoria menor d’edat) que ho faci. Quan la relació és d’adult adult, podem pensar que això ja es dóna.