Confinament

Ahir vaig demanar a través de xarxes COM ESTÀS. Reconec que ho vaig demanar perquè vaig pensar que seria una manera de interaccionar, de donar-nos “respostes” i potser oferir un petit espai on poder expressar com ens sentim. I a través d’això, jo també volia donar les meves respostes “donant eines”, però és complex donar-les en circumstàncies excepcionals quan jo també estic intentant integrar el que estem vivint i conciliant aquestes moments amb una família de 5 on m’està costant trobar espais per concentrar-me.

El que si que m’ha despertat és ganes de compartir amb vosaltres reflexions que m’estan venint al cap, perquè jo no puc (encara que m’agradaria) donar respostes al malestar de qui m’escriu, però potser si que puc compartir el coneixement que tinc a través de l’experiència quan ens trobem en situacions difícils. És cert, com aquesta diria que no n’hem viscut, almenys en aquest context i circumstàncies, però es tracta d’una situació que comporta crisis emocional, i de situacions que en comporten a la vida n’hi ha moltes.

De cop ens trobem confinats a casa, d’avui per demà, ja no hem pogut sortir més. Hem omplert la nevera ràpid i corrents, i llavors ens assentem al sofà i pensem, però què està passant? En quin moment m’he introduït en un capítol de Black Mirror sense adonar-me’n?

Doncs aquest “sense adonar-me’n” possiblement és el que desperta la idea de CONTROL. Quan, i perquè, i fins quan durarà, i em posaré malalta, i com estarem d’aquí un mes,…? Mil preguntes, que ara i aquí encara no tenen resposta. Neixen de la preocupació totalment legítima, i davant d’allò desconegut patim, però també per la falta d’informació futura que malauradament no podem tenir.

És per això que apareixen emocions intenses, i la ment comença a crear històries que acompanyen aquestes emocions. Pensaments negatius o inclús catastròfics. El que fem és pensar sobre els sentiments que tenim (por, tristesa, enuig, ràbia, soledat, frustració, impotència,…) i ho convertim en missatges interns (no ens en sortirem, això no s’arregla, em moriré, …).

Entenc que no és igual per tothom, de fet és evident que segons amb qui estiguis i a on estiguis vivint el confinament hi ha una forta diferència. No és el mateix viure-ho a un pis sense sortida a l’exterior, que trobar-te en un casa amb jardí. No és el mateix que estar sol i no estar a gust, que estar sol amb satisfacció. No és el mateix està acompanyat que estar mal acompanyat. No és el mateix estar confinat i que la teva feina corri perill que estar-ho i saber que malgrat les pèrdues que hi puguin haver, la teva vida seguirà més o menys igual. Hi ha moltes diferències, però a més a més no tots carreguem la mateixa motxilla davant la mateixa situació.

La situació en si pot despertar moltes emocions compartides (ansietat, por, inseguretat, malestar, ràbia, …) però no tothom tenia la mateixa relació amb aquestes emocions prèviament al confinament, i potser ja havia trobat una forma de calmar-les, que en la situació actual no pot. Amb això vull dir que sí, per molts la situació és més fàcil i per d’altres la situació és més complicada, però potser qui aparentment sembla que la visqui fàcil, potser interiorment no ho viu així.

I davant de situacions noves i crítiques, amb tot allò que tenim i sabem fem el que podem. És per això que no hi ha solucions màgiques, passar-se el dia fent activitats o esports, no evitarà que en algun moment del dia connectis amb el teu malestar, disgust o ansietat que et desperta la situació. També està bé no fer res i connectar amb el que desperta no fer res (pròpiament productiu). Ens trobem en el nostre propi cau, confinats amb nosaltres mateixos/es, i en una situació així el més complicat és fugir de nosaltres mateixos/es.

És per això que sigui quina sigui la teva història, no podem subestimar la nostra capacitat de viure un confinament, perquè estem ara i aquí vivint-lo.

I m’agradaria compartir amb vosaltres alguna idea que potser en algun moment us pot servir, sabent que no podem fer res més que conviure amb aquesta situació amb tot el moviment intern que implica.

– Si sents que el teu cap va a mil, PARA. Fes alguna cosa que et connecti amb el teu cos, el que sigui. Respira, mou el cos, i fixa’t quines sensacions físiques tens.

-Presència en totes les teves petites accions, saps quan petites grans coses fas al dia?

-Intenta observar si les preguntes que et fas, realment tenen resposta ara i aquí. Potser està traslladant el teu cap al futur constantment, i és molt difícil atrapar-lo.

-Construeix un “mantra”: avui estic aquí i fent això, demà no ser, avui sí.

-Recorda’t que estàs vivint una situació nova per tant tot el que sents al respecte també pot ser nou, intenta no ser massa dur amb tu mateix/a ni construir expectatives de com hauries de viure aquest moment. Ningú ho sap, simplement (sense ser senzill) el vivim.

-Sigues compassiu amb les teves emocions i posa en context les dels que t’envolten (si convius amb fills i/o parella)

-Si les emocions acaben parlant d’altres situacions, posa nom del que realment parlen. Situació extremes acostumen a treure emocions d’altres situacions difícils potser no resoltes.

-Connecta amb aquelles coses que et desperten plaer, o sinó busca’n alguna, enmig de la gran preocupació sempre hi ha espais de no preocupació, els has trobat?

-I sobretot no et sobre-informis. Llegeix i informa’t si per tu és important, però tria a on i de qui.

 

La situació és temporal i acabarà, ser que no és fàcil, però n’estem aprenent tots i totes a la vegada. Ens en sortirem com bonament podem.