La por ocupa el seu espai
En el últim post intentava explicar què hi ha darrera d’una explosió emocional ja que a través de la literatura i l’experiència fent teràpia m’ha portat a observar que sempre hi ha alguna emoció que en el seu moment no va ser validada o no va ser expressada.
A vegades és degut al context, d’altres per les creences construïdes en relació aquella emoció i el que comporta expressar aquella emoció, d’altres perquè amb la persona amb qui estic sento que no em valida o em permet una expressió còmode, o perquè en aquest moment no tinc prous recursos …
En definitiva, les persones sentim, sigui el que sigui, i el missatge que ens donem sobre allò que hem sentit influencia en allò que fem. I al final, el nostre comportament està guiat per aquest seguit de passos.
No és que hi hagi una manera millor o pitjor de fer, simplement (sense ser senzill) que les relacions i les interacciones humanes són complexes i allò que faig ara i aquí segurament porta certa càrrega d’altres experiències, és per això, que considero saludable, per poc que sigui, intentar prendre consciència del que sento i del que faig.
Intentar posar-li nom, saber de què es tracta i com influencia en la relació.
Amb el temps he observat que l’emoció que guanya més punts com a líder de les nostres accions és la POR.
Es tracta de l’emoció que es troba present quan tenim percepció de perill en una situació que no podem controlar (El tema del control donaria per un altre post). El fet de no poder controlar la situació això ens desperta inseguretat. Però aquesta percepció pot ser real o imaginada, i física o psicològica, fruit del moment o experiències prèvies.
La vida està ple d’experiències que ens desperta aquesta emoció, és inevitable, i sort que existeix. El tema és quan aquesta emoció guia les nostres accions i transforma en perillós allò que no ho és, i no només això, sinó que ho transmetem així en els més petits.
Però com bé he dit abans, la percepció de perill és subjectiva i depèn de la història que l’acompanya, així que no existeix una regla general per dir a la gent això fa por i això no. Perquè si fos així, seria qüestió d’ensenyar-ho i educar-ho. Podem ensenyar els perills, però NO tenir el control sobre la por que desperten. Jo no puc dir-te a tu, el que a TU no et fa por. Et puc parlar de mi, però no de tu. I si et transmeto les meves, segurament es sumaran a les teves.
El que si que puc fer és acompanyar-te en les teves pors, per prendre’n consciència i valorar si malgrat hi hagi por, podem fer alguna cosa, mentre jo prenc consciència de les meves. Que fàcil no?
La pregunta seria: això a tu et fa por? Vols que descobrim conjuntament què fer amb això que sents?
Potser així, podrem veure què passa en el nostre interior i descobrir perquè la POR ocupa l’espai que ocupa.
I per això que volia compartir amb vosaltres algunes pors que reconec a teràpia i en general en les persones que poden guiar les nostres accions:
- Por a que no ens estimin
- Por al conflicte
- Por a dir NO i a dir SI
- Por a no tenir un valor propi
- Por a no tenir el control
- Por a ser diferents
- Por a ser comuns
- Por a no ser feliços
- Por a la mort i a la vida
Us ressona alguna d’elles?